El model tradicional dels WISP’s es basa en obtenir beneficis de la venda de connexions als clients o subscriptors. Els preus actuals són, en la meva opinió, desorbitats. El WISP normalment paga la instal·lació (punts d’accés, switchos, cablejat, etc…) i la factura menusal de la connexió a Internet. L’establiment on s’ofereix l’accés inalàmbric no ha de pagar normalment res, o només una petita part de la instal·lació inicial, i obté un tant per cent dels beneficis de les connexions dels usuaris. Això per una banda facilita que l’establiment accepti la oferta del WISP i per altra banda, com l’establiment obté beneficis per cada connexió, fà que aquest “promocioni” el servei oferint-lo als seus clients i col·locant senyalització visible.

Fa un temps aquest era l’únic model sostenible per a un WISP, ja que els establiments no haguessin pagat la instal·lació ni les quotes d’accés a Internet, apostant per una tecnología que encara no estava del tot consolidada i no estava clar si els usuaris la demandarien o no. Actualment molta gent viatja amb portàtils o PDAs equipades amb wifi i està clar que el servei d’accés a Internet inalàmbric surt rentable per a l’establiment que l’ofereix, i cada cop hi ha més demanda per part dels clients.

Com he comentat abans, els preus encara són extremadament cars, sobre tot a Europa, als Estats Units sembla que la cosa va canviant, i els WISPs estan replantejant els seus models de negoci i reduint les seves tarifes. John Yunker especulava recentment, “The only question is when, not if, Starbucks will offer Wi-Fi for free.”

Actualment és molt fàcil trovar accés a Internet amb wifi sense pagar desde molts llocs, sobre tot en grans ciutats i nuclis urbans, ja sigui gràcies als esforços de les comunitats wireless que intenten donar cobertura a tota una població (encara que molts cops no s’ofereix accés a Inernet, sino a una xarxa paralela), gràcies als usuaris que deixen obert el seu punt d’accés i comparteixen la seva connexió a Internet desinteressadament, o gràcies a les grans operadores, que tot i posar clàusules als contractes on prohibeixen l’ús compartit de la connexió a Internet distribueixen routers ADSL-wifi amb configuracions per defecte que els usuaris inexperts no canvien i ofereixen accés a Internet a tot el veïnat sense adonar-se’n.

El cas és que els roadwarriors cada cop son més espavilats i intenten buscar una connexió gratuita abans que pagar pel servei d’accés inalàmbric ofert per un WISP, sobre tot si els preus continuen sent els actuals. Gràcies a aquests fets, crec que trigarem poc en veure els primers WISP que ofereixin servei d’accés a Internet gratuït per a l’usuari , canviant totalment el model de negoci: L’establiment que ofereix el servei se’n veneficia perque atrau més clients oferint accés wifi gratuït, per altra banda, l’establiment ha de pagar la instal·lació, l’alta i la quota mensual de l’accés a Internet, però pot amortitzar els costos ràpidament amb ingresos obtinguts per publicitat: es pot fer que el client hagi de veure publicitat mentre estigui connectat a Internet (si tanca la pàgina amb la publicitat que es va refrescant, automàticament se li talla l’accés). Llavors, el client pot decidir si vol pagar i no veure publicitat, o connectar gratuïtament.

Un altre punt que canvia en aquest model de negoci és el suport tècnic. Normalment els WISPs ofereixen suport tècnic telefònic de qualitat, guiant a l’usuari per a configurar la seva tarjeta inalàmbrica, associar-se a la xarxa del WISP, finalitzar el procés de compra amb tarjeta de crèdit o introduir el login i password per accedir a Internet. Amb el model de negoci tradicional aquest suport tècnic té un cost elevat per al WISP (ha de tenir tècnics qualificats contestant al telèfon les 24 hores), però es gratuït per a l’usuari… amb el nou model, el suport tècnic es pot oferir amb números de telèfon de pagament (els típics 806) i d’aquesta manera el WISP obté també beneficis per les trucades dels usuaris inexperts al servei tècnic.

I finalment, si heu analitzat tot el que he dit fins ara us haureu adonat de que ja no té sentit que el WISP tingui una estructura d’autenticació centralitzada (RADIUS) i per tant desapareixen els costos associats al manteniment d’aquest i també desapareixen els acords de roaming entre WISPs, ja que l’accés és gratuït per a tots els usuaris.

Ara només cal esperar a que això sigui una realitat, a veure com evoluciona el mercat.