Sergi 192.168.1.Blog

Parlar de política és molt…

Es com quan tens quelcom delicat entre mans, una estatueta de vidre per exemple, si t’equivoques i va per terra, tothom et critica per haber-la ‘trencat’ i et mira malament, o fins i tot pots arrivar a fer mal sense voler (o volent) si agafes l’estatueta pel costat esmolat i li fas un ‘tall’ a algú, o et pots fer mal a tu mateix, que és el pitjor…

La millor opció, no tocar gaire l’estatueta no sigui que es trenqui o que fagis mal a algú… Però tot i això tinc ganes de dir-hi la meva… Ja em coneixeu (els que em coneixeu una mica)…

Sóc un ‘CAT’ dels de debó… anys enrera ja portava el meu ‘CAT anarkik’ enganxat al cotxe… (un ‘cat anarkik’ és fa posant un cercle amb rotulador a la ‘A’ del CAT del clàssic adhesiu elíptic)… ‘anarkik’ perque no vull imposar res a ningú, però m’agradaria que em deixesin fer la meva… i CAT, doncs està clar… perque això que llegiu no és Anglès, ni Alemany, ni Xinès, és Català…

I de ‘CATs’ com jo, sempre n’hi han hagut, i sempre n’hi haurà, doncs sempre hi ha hagut rates o ocells per caçar… (curiosament tenim una dieta semblant a la del mussols… i també sóm força nocturns…)

O sigui que… Tots ens morirem, però els CATs seguiran existint…

Sempre ens veureu pels carrerons i pels terrats, ens sentireu xisclar per la nit, o amb mala sort acabem esclafats sota una roda de cauxú (quan els cotxes volin estarem més tranquils…), però els ‘CATs’, sempre anem amb molt de compte, sóm desconfiats, i sempre fem el bot correcte per saltar, i procurem ser nets i elegants… i tenim uns germans grans molt poderosos… Aaaarrrghhhh! Els depredadors reis…

Bé, doncs seguïu llegint al ‘continua’ si voleu saber com veig des del meu terrat, això del nou estatut 2006… (a pèl i sense avís)…

(Continua…) (more…)

Ahir dissabte nit vam anar al tercer sopar dels Catalans a Dublin…

Aquí veieu la “foto finish” del sopar abans d’anar cap el “Mercantil” a fer unes cervessetes. Aquest cop vam ser gairebé 50!!!

Com ja va pasar al primer i segon sopars, un cop més ens ho vam passar de conya amb tota la colla de catalans “afincats” a Dublin. Aquesta vegada vam omplir tota la planta soterrani del “Bella Roma” on haviem fet el primer sopar.

Els càntics d’una banda a l’altra de les taules amb alló del -camarerooo! -queee? -una de faisan! -una de que? -Faisan per la font del gat, una noia una noia, faisan per la font del gat una noia i un soldat… … O la de Nesquik… -una de nesquik! -una de que? -Nesquik entre Blanes i Cadaqués, molt tocat per la tramuntana, d’una sola en pots estar segur… Va ser molt bó, jo no els habia sentit mai aquests cantics… -una de mero!…, -una de queso!…, -una de queso de huelva!…, -una de papas!…, etc… molt divertit!!!
Allà al soterrani també vam cantar “Els Segadors”, gairabé tot l’himne! molt bó, i va ser just quan ens portaven la factura del sopar… “Bon cop de fals…” bon cop de fals ens van fotre un altre cop amb la factura que va pujar a 30euros per cap sense postres ni cafés (només el vi de la casa ja val 18euros!!!… a Irlanda l’alcohol és molt car…)

També hi va haber un “convidat d’honor”, en Marius Serra, l’escriptor que veieu a la foto d’abaix a l’esquerra signant la seva novel·la ‘Farsa’ premi Ramon Llull 2006. Ha participat al Dublin Writers Festival 2006 i també es va apuntar a la festa…

I va ser la nit dels càntics, perque després de la “foto finish” a fora el restaurant, va caure l’himne del Barça… Visca Catalunya! Visca la terra lliure! etc… era com si acabesim de guanyar la Champions un altre cop… els Dublinessos que veien l’escena flipaven una mica, i diria que van entendre que erem els del Barça, Barça, Baaaarça! Fins i tot uns que pasaven per allà s’hi van apuntar i un ens ensenyava el seu carnet de soci!!!

Però la tonada més brutal i al més pur estil Irlandés va ser “Els Segadors” un altre cop a les dues i mitja de la matinada davant del pub “Mercantil” després que els de seguretat ens en fesin fora, en ple carrer cèntric de Dublin!
Trobo que a Catalunya i sobretot a Barcelona seria bó que la gent al acabar la festa el dissabte nit, cantessim l’himne local, tal i com fan a molts pubs d’Irlanda per reivindicar una mica l’identitat pròpia que en el cas irlandés va ser trepitjada pel britànics durant 700 anys, i en el cas català encara avui dia pels espanyols, i durant 400 anys més si seguim el model irlandès…

Pero el més interesant de les converses que vam tenir aquest cop amb la gent que va anar al sopar, va ser que hi ha Catalans que han tornat a Catalunya, i després de quedar fastiguejats dels sous baixos, preus de pisos com els de Dublin (i sense parking ni jardí inclosos), els horaris laborals inacabables de sota els pirineus, i a sobre mal tractats… han acabat per tornar a Dublin un altre cop, on la vida ara per ara és molt més asequible…
Clar que els Catalanas que no han probat Dublin o Irlanda, no entenen com pot ser que te’n tornis un altre cop al país de la pluja i de la Guinness, però és per això, perque no han probat els sous europeus de sobre els pirineus, les jornades laborals de 8′30am a 5pm, o no han vist el que són ciutats i pobles bonics plens de parcs verds i casetes ben distribuides (no com la urbanització anàrquica i patètica dels “ninxols” de l’extraradi de Barcelona, i de ciutats com Mataró, Granollers, Terrassa, o moltes altres de Catalunya…).

Espero que el dia que tornem (potser d’aquí a un any llarg) no ens passi això i ens en tornem cap aquí un altre cop…

Totes les fotos del sopar i els comentaris afegits, les podeu trobar a l’album corresponent a la web dels Cats@Dub!!!

Després de 10 dies per terres catalanes ja tornem a ser a casa…

De baixada vam dur unes quantes llaunes d’or liquid irlandés, i de pujada ens hem endut una mica d’or embotit a la catalana… botifarres (butis), somaies, i llonganissa…

Ha estat una setmana que s’ha fet una mica curta… hem vist als colegues, la family, i tal… hem quedat amb molta gent en molts pocs dies, ha estat molt bé…

Ja acabarem d’explicar com ha anat tot… només afegirem que els vols d’anada i tornada amb Ryanair van anar prou bé…