Ja fa un temps vaig parlar sobre la escalabilitat de les xarxes mesh, ara torna a sortir el tema en aquesta entrevista al vice president de Tropos, que comenta el model que fan servir per proporcionar cobertura a tota una ciutat. Ultimament s’ha parlat bastant de Tropos Networks degut a la unió amb Pronto Networks i al acord de roaming amb Airpath.

Aquests inversions inmenses en infrastructura per proporcionar cobertura a tota una ciutat no tenen massa sentit, sobre tot quan per pràcticament el mateix preu que costa una subscripció a la xarxa inalàmbrica podem disposar d’una connexió amb tecnología DSL o cable amb un operador que porta molts més anys al mercat i que té una quota de mercat molt més gran que l’operador inalàmbric. Per al usuari mitjà, si vol wi-fi a casa surt més a conte comprar-se un punt d’accés, a més que amb la suscripció residencial a la xarxa inalàmbrica de la ciutat, l’usuari no disposa d’una connexió directa a Internet sino que ha de compartir la connexió amb altres suscriptors i surt enmascarat darrera d’un NAT, amb les desavantatges que això comporta.

Les xarxes mesh tindràn més futur en altres camps, per exemple es poden utilitzar per donar cobertura a tot un edifici sense tenir-lo que cablejar: en una xarxa wireless normal, es a dir, sense estructura mallada, cada AP del edifici ha d’estar conectat a un switch per poder arribar a Internet; amb una xarxa mesh ens estalviem aquest cablejat, normalment només cal cablejar un de cada 8 o 10 punts d’accés, per contra aquests són més cars, ja que disposen de “més inteligència” (han de poder enrutar el tràfic) i com a mínim de dues interfaces de radio, una per al backhaul i l’altra per a que es conectin els clients.